Notes per a espanyols (i 2)

Notes per a espanyols (i 2)
JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL
LA VANGUARDIA, 15.09.12

1. És errònia la idea que la secular reivindicació catalana sigui fruit d’un rescalfament activat per una mítica burgesia, que comptaria amb la intendència d’un grup d’intel·lectuals i polítics a sou, i que només pensaria en si mateixa instrumentalitzant el bon poble català. Ben al contrari, el catalanisme enfonsa les seves arrels en el més profund de la societat catalana, mentre que la seva expressió política moderna sorgeix i es consolida com a reacció davant l’intent de construir un Estat liberal unitari i centralista, que va fracassar per l’absència d’un projecte autènticament integrador. El simple fet que l’Estat espanyol hagi necessitat, durant 43 anys del segle XX, l’ortopèdia de dues dictadures (Primo de Rivera i Franco) és prova d’aquest fracàs.

2. Durant la Transició es va plantejar com sempre que Espanya viu en democràcia -com en la II República-, el problema polític de l’estructura territorial de l’Estat, al que es va donar sortida incloent dins del pacte constitucional el disseny bàsic de l’Estat de les Autonomies. Aquest pacte tingué la seva causa exclusiva en la necessitat de trobar una via de solució al problema català, ja que per assumir la peculiaritat basc-navarresa n’hi havia prou amb la disposició addicional 1ª de la Constitució. I va ser precisament la voluntat de diluir l’especificitat catalana, la que va impulsar més tard la fórmula del cafè per a tothom, consagrada després del referèndum d’Andalusia.

3. Quan el legislador constitucional espanyol va implantar el sistema autonòmic, va posar en marxa un procés dinàmic de progressiva redistribució del poder polític, concorde amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i respectuós amb la cohesió social i la solidaritat interterritorial, que inevitablement hauria de desembocar en una estructura política de tipus federal. Raó per la que és contrari a la lògica pretendre tancar el procés autonòmic.

4. A partir del 1996, la dreta en el poder es va oposar al desenvolupament federal de l’Estat autonòmic, perquè aquest projecte erosionava la posició d’hegemonia del nucli de poder polític-financer-funcionarial-mediàtic que, establert a Madrid per la seva condició de capital de l’Estat, ostenta el control econòmic de tota la Península, utilitzant com a eina per preservar el seu domini el nacionalisme espanyol més tronat.

5. El procés estatutari català va ser la resposta -també errada- a aquest enroc constitucional del Partit Popular, per dues raons: a) per encobrir una reforma constitucional en sentit confederal, sota la forma d’una relació bilateral; i b) per prescindir, d’entrada, de la mitja Espanya representada pel Partit Popular.

6. Una sèrie de causes, entre les quals destaca el creixent desprestigi d’Espanya com a projecte compartit -avui sota mínims-, ha provocat que bona part dels nacionalistes catalans pensin ara que la independència és possible. I, amb aquest objectiu, han posat l’accent en la reivindicació financera, basant-se en un fet tan cert com pertorbador: l’injust tracte fiscal que rep Catalunya. Esperen aconseguir així que assumeixin la causa independentista aquells catalans que, per origen i llengua, són menys sensibles a l’afirmació identitària.

7. Davant aquesta deriva independentista, més seriosa del que molts volen creure, Espanya només pot adoptar –segons el meu parer- una posició que sigui alhora intel·ligent i ferma: a) No accedir a cap demanda de relació bilateral o confederal. b) Desenvolupar l’Estat Autonòmic en sentit federal (simètric en el tipus de relació i asimètric en les competències), mitjançant la conversió del senat en una cambra territorial decisòria (ratificadora de totes les lleis i de tots els nomenaments) i l’establiment d’un sistema de finançament equilibrat, que assumeixi de forma operativa el principi d’ordinalidad. c) Admetre el dret a separar-se d’aquella comunitat que vulgui autodeterminar-se.

8. Admetre l’autodeterminació sembla una cosa tremenda per a un Estat, però, una vegada fet el pas, es produeix un efecte alliberador: el problema deixa de ser seu, per convertir-se en un problema de la comunitat que vulgui autodeterminar-se, que correrà el risc de la fractura social.

9. Espanya només podrà subsistir en el futur, com un projecte polític unitari, sota la forma d’un Estat federal del qual únicament formin part aquelles comunitats que així ho vulguin. En l’admissió d’aquest principi estarà el fonament de la seva força i l’arrel de la seva dignitat.

10. Vénen temps durs, en els que tot serà possible. Espanya necessita replegar-se per inventariar els seus recursos, avaluar les seves possibilitats, fixar els seus objectius i actuar en conseqüència. Fredament. Sense retòrica altisonant. Sense una mala paraula, sense un mal gest, sense una mala actitud. Sense ofendre ningú, ni tornar els greuges de ningú. Amb intel·ligència i flexibilitat, compatibles amb el màxim rigor en la defensa dels seus interessos. La virtut de la pobresa exigeix l’exercici fins a l’extrem dels propis drets. Tot està dit: és temps de decidir.

Advertisements