Discurs de Pere Navarro al Foro Nueva Economia de Madrid

Intervenció de Pere Navarro, Primer Secretari del PSC i candidat a la presidència de la Generalitat, en el Foro Nueva Economía

Madrid, 30 d’octubre de 2012

Estimat Alfredo:

Vivim temps a Espanya en què els socialistes hem de fer un esforç titànic, que resulta, de vegades, veritablement esgotador.

S’atura l’atenció a cada síl·laba i a cada consonant que pronunciem. Una dissonància, per petita que sigui, no s’interpreta com un exercici de debat constructiu, sinó que s’exagera com si fos la constatació d’una divisió interna.

“Veus? No estan d’acord: un ha dit asimètric i l’altre només federalisme. Un ha dit Espanya i l’altre l’Estat. Un ha dit Catalunya deu vegades i l’altre només una!”

Si, a més, discrepem en alguna altra cosa una mica més rellevant, com si la Constitució espanyola ha de recollir, o no, un dret de referèndum dels territoris d’Espanya, aquesta qüestió sembla, de sobte, ser l’única que importa.

I així, mentre el President de Catalunya ens anuncia un camí a la independència sense ni tan sols anomenar-la ni una sola vegada pel seu nom, en un camí esbojarrat ple de inconcrecions, enganys i irresponsabilitats, i mentre el President d’Espanya permet que s’evoqui vagament a la Guàrdia Civil i a les Forces Armades sense cap pudor, resulta que ells passen per ser gent amb les idees clares i a nosaltres se’ns penja la llufa de la debilitat i la indefinició.

Per això, Alfredo, agraeixo que hagis dedicat aquest temps a una cosa tan senzilla com dir el que penses, allò que el PSOE, el nostre partit germà, pensa i defensa sobre el que està passant a Espanya i a Catalunya en particular.

Espero que en sortir d’aquí, amics i amigues, vostès hagin comprovat que tant el Sr. Pérez Rubalcaba com jo mateix, tant el PSOE com el PSC, compartim una visió de la situació d’Espanya i una visió de la situació de Catalunya.

Que volem una Espanya federal. Que volem que Catalunya segueixi sent part d’Espanya i, naturalment, també d’Europa. Que creiem que cal modificar la Constitució en profunditat, però no per tornar a la centralització dels anys 60 com proposa el PP, sinó al contrari: per a avançar en la descentralització i en l’autogovern.

Gràcies, Alfredo, per ajudar-nos a constatar aquesta sintonia. Ja hi haurà temps de parlar de com aquesta reforma constitucional que ambicionem recull el dret dels catalans i d’altres pobles d’Espanya a expressar-se sobre el seu futur.

I gràcies a vostès, gràcies a vosaltres, José Luis, patrocinadors, autoritats, amics i amigues, per acompanyar-me aquí i ara.

Tinc la seguretat que si vostès albergaven algun dubte sobre la claredat del que defensem, aquesta incertesa quedarà esvaïda d’aquí a una estona.

Permetin-me mirar lleugerament enrere per començar: El proper dia 25 de novembre acaba a Catalunya la legislatura més breu de la nostra història: menys de dos anys.

Cap govern de la Generalitat, ni tan sols en la convulsa època de la República, ha estat tan fugaç com aquest que en 26 dies acaba. És sorprenent que Mas hagi estat tan ràpid a donar per esgotada la seva Legislatura. Hi ha un factor fonamental per entendre la brusquedat de tan precipitada crida a les urnes.

Bé… Un no, tres. El que podem anomenar, sense cap pal·liatiu, com els tres fracassos de Mas. Un per cadascuna de les seves tres grans promeses, aquestes sí, recollides en el seu programa electoral, i anunciades amb tota solemnitat al Parlament de Catalunya.

Primera promesa: “Reactivaré el creixement econòmic i reduiré l’atur a la meitat”, va prometre Mas fa només dos anys. Sembla que CiU esperava l’efecte immediat, màgic i miraculós, que també esperava Rajoy per a Espanya: se n’aniran els socialistes, arribarem nosaltres, i l’economia es recuperarà i crearem ocupació.

Doncs bé: primera promesa i primer fracàs. Dos anys després, a Catalunya han desaparegut més de 150.000 empreses, i van a l’atur 250 persones al dia. Si el creixement econòmic era el 2010 del 0.1% positiu aquest any probablement tanquem amb un 1,5% negatiu.

Segona promesa: “Signarem un pacte fiscal, resoldrem el greuge històric que pateix Catalunya en el finançament per part de l’Estat. ”

Segon fracàs. Mas ve a Madrid, truca a la porta del President Rajoy, li reclama un model de finançament després de molts mesos de negociacions al Parlament de Catalunya, Rajoy li diu que no, s’amenacen mútuament durant un parell d’hores, i Mas torna a Barcelona amb les mans buides. Segona promesa, doncs, i segon i estrepitós fracàs.

I tercera promesa: “La meva prioritat seran les polítiques socials,” ens va anunciar el president.

Tercer, i més greu fracàs: a Catalunya li surt més car a un nen emportar-se el “tupper” a l’escola -tres euros diaris- que a un ric heretar un iot.

A Catalunya han pujat un 42% en dos anys les llistes d’espera per accedir a un quiròfan.

A Catalunya hi ha avui 20.000 alumnes més, però 1.800 mestres menys.

A Catalunya, la setmana passada les farmàcies van tancar protestant per una cosa tan simple d’entendre com que no se li paguen les factures.

A Catalunya, un estudiant universitari paga avui més del doble per la seva matrícula que l’any passat.

Malgrat aquest enfrontament que CiU i el PP, Mas i Rajoy, mantenen enrocat cadascun en el seu propi nacionalisme, potser endevinin en què han mantingut una franca, constant i indestructible col·laboració:

Tant a Madrid com a Catalunya, aquests dos nacionalistes, aparentment irreconciliables, no tenen cap problema en posar-se d’acord per castigar els més febles, els més desfavorits, el ciutadà corrent i la classe mitjana, amb les més brutals retallades de la història recent.

Què fer davant tal desastre en la gestió i davant tan mals resultats? Fugir cap endavant. Fer córrer una cortina de fum. Despistar. Parlar de Catalunya, perquè de la situació dels catalans millor ni parlar-ne.

Encara que el programa de CiU no deia ni una paraula sobre la independència, ni sobre una consulta, ni sobre el dret a decidir, de manera abrupta i irresponsable el President, que de sobte se’ns presenta com un messies, ofereix a Catalunya un viatge amb rumb a una Terra Promesa. La Terra Promesa de la independència.

Mentre les nostres aules i els nostres ambulatoris es massifiquen, mentre s’incrementen les llistes de desocupats i es redueixen les d’empreses, el President se’ns converteix en profeta i ens anuncia una promesa més, la Terra Promesa de la independència, solució de tots els nostres problemes. Espanya espolia Catalunya. Madrid ens roba, no ens vol. No hi ha manera. S’ha acabat. Trenquem.

I així, impotent, incapaç de negociar res ni de pactar res, Artur Mas ens embarca en una aventura que ningú, tampoc ell, sap on ni com acaba. Per a tan incert viatge cap a la independència, fóra convenient que Mas respongués a algunes preguntes:

Desafiaran ell i el seu Govern la llei posant urnes als carrers de Catalunya, encara que no puguin fer-ho legalment?

Diu Mas que preguntarà si els catalans desitgem que Catalunya sigui un Estat dins de la Unió Europea. Quin dret té de decidir el que s’ha de preguntar?

És que no sap que ser un membre de la Unió Europea no depèn d’ell, ni tan sols dels catalans, sinó dels 27 Estats de la Unió?

Haurem, sr. Mas, de triar un passaport català o un passaport espanyol?

Es mantindrà Catalunya en l’euro, o potser tornaria a la pesseta?

Convidarà Mas a Balears o a la Comunitat Valenciana a formar part d’aquest nou Estat que anuncia?

Afirma Mas que Catalunya podria continuar sent monàrquica. I si està pensant en monarques, en qui estarà pensant en Mas? I que una selecció catalana de futbol podria jugar amb la selecció d’Andorra, com Mònaco. És que Catalunya és Mònaco?

On estaran les fronteres d’aquest nou Estat que se’ns promet? ¿Cridarà Mas als Mossos d’Esquadra a custodiar les urnes davant de la Guàrdia Civil que intentaria retirar-les?

Catalunya seria soci de l’OTAN, però sense exèrcit. L’exèrcit ja el posaria Espanya. Però quina endevinalla és aquesta, que sembla més bé una broma macabra …!?

Fa uns dies, CiU distribuïa un argumentari per als seus quadres en què els demanava que no pronunciessin la paraula independència i que apel·lessin a la democràcia, al dret a decidir i al diàleg i la concòrdia. Quin gran exemple de coherència, de claredat i de valentia!

Anem a la independència, però sense anomenar-la. Anem a la independència, però, és clar, pacífica i amistosa. Com si es tractés d’un divorci de mutu acord.

Que la meitat dels catalans no volen la independència? Això és un detall menor.
Que avui no hi ha vies legals ni antecedents ni procediment possible perquè Catalunya sigui un Estat independent dins de la Unió Europea? Bé, ja veurem com ho arreglem .

L’important, ens diu en Mas, és on volem arribar, no quin camí hem de seguir. Això només té un nom: frivolitat. Bé, en realitat podem donar-li un altre: irresponsabilitat.

A la insensatesa de CiU, que pretén dividir en dos la societat catalana, posar el país en tensió i iniciar el més incert camí, el PP s’hi suma amb més insensatesa, encara.

Un dia se’ns adverteix que podria visitar a Catalunya un general de brigada de la Guàrdia Civil si en Mas persisteix en la seva intenció. Un altre dia es considera que l’educació podria ser útil per espanyolitzar els nens catalans. Pocs dies després Aznar proposa una recentralització, un retrocés a l’Espanya radial de tan bon record per als conservadors espanyols.

I així estem, en una escalada verbal per demostrar qui té la bandera més gran i qui s’embolica millor amb ella. Alimentant l’odi entre germans. Accentuant diferències. Augmentant la tensió.

De manera que, mentre els conservadors espanyols i catalans són còmplices per retallar drets que estan asfixiant les famílies de les classes mitjanes i treballadores, aquí i a Barcelona, resulta que també s’ajuden l’un a l’altre situant-se ambdós en els extrems del nacionalisme i amenaçant-se mútuament.

Mentre el PP i CiU governen junts a la Diputació de Barcelona, a Badalona, a Castelldefels i a Reus es comporten després com vulgars matons lluitant en patrioterisme.

Aquesta és la hipocresia que s’està denunciant als carrers. La mala política de qui es reparteix, a conveniència, escons i regidories però després s’embolica a bufetades amb el seu soci.

Amics, amigues, el que fa tan sols algunes setmanes semblava una broma, un exercici d’estratègia electoral o una fanfarroneria, està resultant ja massa insidiós i també altament perillós: aquests dos presidents de Govern, un a la Plaça de Sant Jaume, un altre al Palau de la Moncloa, han iniciat una escalada impresentable i molt perillosa que exhaureix la paciència dels demòcrates.

Sé que molts de vostès em coneixen poc. Sé també que qui em coneix em té pel que sóc: un home tranquil -massa tranquil- enemic del crit i les estridències. Sé que entre dues posicions tan extremes com les de vulgars matons amenaçant-se l’un a l’altre, jo semblo un ingenu que, en voler parar als dos lluitadors, s’endurà cops pels dos costats. Ho sé.

I sé també que el PSC i el PSOE, en aquest paisatge en blanc i negre que plantegen els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, tenen el perill de difuminar-se entre els matisos del gris.

Doncs bé, crec que ha arribat el moment de dir, amb tota la tranquil·litat, perquè no podria fer-ho d’una altra manera, però també amb tota la rotunditat de qui veu que la baralla és ja molt perillosa, que ja n’hi ha prou!!!

Si jo fos President no dubtaria ni un minut. Em tancaria amb el president del Govern fins que haguéssim posat les bases perquè Espanya i Catalunya convisquin en pau.

Jo li dic a Mas i a Rajoy que NO. Que parin ja. Que parin aquesta fanfarroneria que ens avergonyeix a Catalunya i a Espanya. Que ens posa en ridícul davant del món. Que s’ha de parlar i cal entendre. Que no estan representant a la majoria pacífica d’Espanya i de Catalunya que només vol convivència i pau.

Jo dic, i crec que ho dic en nom de la majoria dels catalans i dels espanyols de bé, que m’avergonyeix veure Mas i Rajoy apel·lant a les armes, l’exèrcit, els Mossos…

Em fa vergonya aquesta actitud violenta i lamentable.

Només per aturar aquesta dinàmica provocadora i fatxenda, ja fóra bo que CiU i el PP patissin a les urnes el proper dia 26 les conseqüències dels seus actes i les seves amenaces.

Però el vot de les catalanes i els catalans podria servir també aquest dia per afirmar una tercera via, l’única possible, l’única viable, l’única realista, que és la via federal. L’única realment ambiciosa.

Federalisme és entendre, pactar i respectar la diferència de l’altre. Federalisme és el sistema polític dels estats més estables i més pròspers del món: Estats Units, Canadà o Alemanya, entre molts altres.

Federalisme és el que ens permet viure en una comunitat de veïns amb espais comuns, tot i que cadascú pugui fer el que vulgui de portes endins.

Federalisme és la fórmula que han defensat molts dels més rellevants intel·lectuals de Catalunya i ara també molts intel·lectuals de la resta d’Espanya.

Avançar en un model nítidament federal és el que proposem. Li ho proposem a Catalunya i li ho proposem a la resta d’Espanya.

El federalisme és possible si reformem la Constitució en profunditat. És evident, en això sembla que estem tots d’acord, que el nostre text actual ha fet un gran servei, però que és un text en part esgotat.

Vam fer bé a defensar i aprovar a Catalunya, en major grau que qualsevol altre poble d’Espanya, la nostra Constitució de 1978. Per això ara estem legitimats, com ningú, per demanar-ne una revisió en profunditat que la millori.

Proposem reformar la Constitució per deixar constància de les competències estatals i les competències dels territoris, evitant aquesta carrera sense fi, aquest pou sense fons, de duplicitats i conflictes entre les comunitats autònomes i l’Estat.

Proposem reformar la Constitució per tancar el Senat com avui el coneixem, i que aquesta Cambra sigui veritablement territorial, acollint-hi la veu i la capacitat legislativa dels territoris que integren el nostre Estat.

Proposem reformar la Constitució perquè les nacions que integren Espanya siguin reconegudes com a tals.

I perquè els seus territoris es puguin denominar com desitgin. Ningú s’esquinça les vestidures perquè es parli del Regne de Navarra o del Regne de València o, per descomptat, del País Basc.

Proposem reformar la Constitució perquè Espanya sigui un Estat Federal. Diguin-ne federalisme asimètric, si volen, perquè tots els federalismes són asimètrics.

El federalisme consisteix, precisament, en respectar les asimetries: les diferències entre les parts federades, per administrar les seves identitats diverses en harmonia.

I sí, sense cap dubte, com ja hem dit en altres ocasions, avui torno a repetir aquí i on faci falta, que defensem el dret del poble català a ser consultat sobre el seu propi futur en el moment en què es donin les condicions que haurem d’acordar entre tots.

Quan s’hagi de celebrar aquest referèndum que sigui pacíficament pactat entre els dos governs, perquè els dos quedin vinculats a la seva convocatòria i al seu resultat.

Tal com coneixem de les dues úniques experiències internacionals comparables, el Quebec i Canadà i Escòcia i el Regne Unit. Un referèndum vinculant amb condicions totalment nítides, sense subterfugis, ni cartes marcades, ni ajornaments.

I per si algú té algun dubte, en el cas que es pregunti als catalans sobre la seva pertinença a Espanya, nosaltres, el PSC, donaríem un rotund Sí.

Els socialistes catalans defensaríem amb claredat un No rotund a la independència i un Sí a la convivència amb Espanya. Així que si el senyor Mas ens està convidant a un plebiscit sobre la independència de Catalunya, que quedi clar: ell diu Sí a la independència, i nosaltres diem clarament i rotundament No a la independència.

Ens sentim catalans al cent per cent, i no permetem a ningú que ens doni certificats de catalanitat.

Però tampoc acceptem que se’ns faci passar un examen d’espanyolitat. La nostra identitat catalana conviu bé amb la nostra identitat espanyola. Avui dos de cada tres catalans se senten, en major o menor mesura, catalans i espanyols. Ho impedirà en Mas?

Senyores i senyors, amics i amigues: els socialistes estem sent molt clars en la definició d’aquesta tercera via, insisteixo, l’única via possible, la via federal. L’única ambiciosa.

Hem de ser molt clars perquè si no la nostra veu es perdrà entre els crits i les amenaces de la baralla impresentable en què van embrancats Mas i Rajoy, la tosquedat de Mas i la tosquedat de Rajoy.

Però tan clars hem de ser en l’alternativa al conflicte que plantegen, com en la nostra alternativa a la seva complicitat mútua a l’hora de fer polítiques conservadores que allà a Catalunya i a la resta d’Espanya sistemàticament afavoreixen els rics i els poderosos, i perjudiquen els treballadors i les classes mitjanes.

Hi ha també un camí alternatiu a aquesta asfíxia inútil a la qual s’està sotmetent a la gent comuna. Quant patiment més han d’aguantar la gent gran, els nostres aturats, les nostres famílies amb menys recursos, els nostres joves, perquè els conservadors admetin que aquesta política de retallades salvatges només ens porta al desastre?

Hi ha un camí alternatiu a la política salvatge de CiU i del PP. De nou, l’única via possible, l’única realista, la més ambiciosa:

Que inverteixi recursos en lloc de retallar. Per això presentem davant dels catalans un programa que planteja que no hi haurà més retallades en els pilars fonamentals de l’Estat del Benestar, l’educació, la sanitat i la dependència.

Que reiniciï com més aviat millor el creixement i la creació d’ocupació. Per això presentem davant dels catalans un programa que planteja reprendre i renovar el nostre Acord Estratègic, oblidat per l’actual govern català i que suposa un veritable pla de reactivació econòmica i creació d’ocupació, pactat amb sindicats i patronals.

Que planti cara als poderosos i demani que rendeixin comptes els culpables d’aquest desastre. Que no gravi més a les malmenades economies dels treballadors i les classes mitjanes, però sí a aquells que més en tenen. Per això presentem davant dels catalans la proposta de gravar amb un 60% l’IRPF a partir d’un milió d’euros de guanys. A més de renovar la tributació dels que més tenen, recuperant l’impost de successions, i reformant l’impost sobre el patrimoni.

Que sigui radical i inflexible contra els defraudadors i els corruptes. Per això presentem davant dels catalans un programa que planteja reforçar la lluita contra el frau.

Que torni a invertir en sanitat, pilar del nostre present, i en educació, pilar del nostre futur. Per això presentem davant dels catalans un programa que planteja eliminar l’euro per recepta i incrementar la plantilla de mestres fins restablir les ràtios alumne-mestre de 2010.

Que de nou consideri el medi ambient no com una despesa capritxosa, sinó com una necessitat i un sector econòmic rellevant.

Per això presentem davant dels catalans un programa que planteja dotar un fons per a l’impuls de l’eficiència energètica amb 1.000 milions d’euros en quatre anys, per renovar tota la cadena de producció i consum d’energia.

A aquests assumptes hauria de dedicar-los el seu temps un governant responsable sent important, com és, que Catalunya i Espanya trobin les millors vies per a una convivència harmoniosa.

Més urgent, encara, és que aquest assumpte no desviï l’atenció dels problemes que cada dia estan patint les catalanes i els catalans, com els pateixen també tants espanyols i tantes espanyoles que el dia 26 es llevaran amb les mateixes angoixes que avui. El patiment de la desocupació, el flagell de la desigualtat, la desesperança, la precarietat …

Acabo, amigues i amics.

De forma abrupta en Mas ens ha cridat a les urnes. Després de dos brevíssims anys de fracassos. De fracassos rotunds que deixen Catalunya avui, en una situació molt pitjor que la que teníem fa dos anys.

Allà on en Mas se’ns presenta com un messies que porta al seu poble a la Terra Promesa, jo només veig un governant en fugida, que no avança, que només fuig.

Allà on Mas promet una travessia plàcida i pacífica, jo només veig un mal polític temerari, agressiu i tancat. Cada vegada que Mas promet alguna cosa jo només puc recordar les seves falsedats, els seus enganys i les seves impostures.

Quan Mas culpa a Madrid, i només a Madrid, de tots els mals de Catalunya, jo només veig a un gestor incapaç de solucionar els problemes i respondre a les esperances de la seva gent.

Venim treballant intensament, i treballaré amb totes les meves forces, perquè el diumenge 25 de novembre els catalans i les catalanes vegin que davant les paperetes conservadores del PP i CiU, les paperetes de les retallades salvatges per als febles i els privilegis per als poderosos, hi ha una altra papereta: la papereta del PSC.

I perquè sàpiguen també que entre la papereta de la discòrdia de la CiU independentista i la papereta reaccionària del PP centralista i autoritari, hi ha una altra papereta: la del federalisme, la de la convivència, la del seny.

Moltes gràcies.

Anuncis