El viatge d’Ulisses i els socialistes, Josep Borrell

El viatge d’Ulisses i els socialistes
JOSEP BORRELL
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 28.11.12

A Catalunya no hi havia cap necessitat d’eleccions anticipades. Però la política és l’art de l’oportunitat. I Artur Mas va creure veure-la cavalcant sobre l’onada emocional de l’11 de setembre, el ressentiment agreujat per la crisi i el previsible cop de porta de Mariano Rajoy. Així podia escapar de les seves responsabilitats en la difícil gestió del present per projectar-se al futur. En aquest sentit, Mas ha estat un irresponsable oportunista. En la seva campanya no hi va faltar cap dels ressorts epicoretòrics del nacionalisme. I al final, fins i tot el recurs líric a Ulisses en el seu viatge a/des d’Ítaca per il·lustrar la dimensió èpica del procés.

Però el ridícul ha estat estrepitós. Hi ha 522.000 votants més que el 2010, però CiU obté 90.000 vots menys i es queda a 18 escons de la majoria absoluta que buscava amb la convocatòria anticipada. Teníem raó els que dèiem que una cosa és l’hegemonia i una altra és la majoria. S’ha de tornar a llegir Gramsci sobre la diferència entre els dos conceptes. I també Orwell per entendre què és el nacionalisme.

A CiU li ha costat car trencar el vel de l’ambigüitat calculada amb què havia ocupat la centralitat catalana. Al prendre partit per la independència, fins i tot sense anomenar-la mai, ha aconseguit perdre part del seu electorat, augmentar la participació en benefici dels partidaris clars de la unió amb Espanya i convertir-se en el millor agent electoral d’ERC. L’aposta sobiranista ha significat per a CiU el mateix que per al PSC la temptació d’emular el nacionalisme: posats a escollir, l’elector prefereix l’original a la còpia.

Després del somni èpic, el nostre Ulisses desperta perdut al seu laberint. No se’n penedeix, perquè era necessari per «clarificar» el mapa polític català. Però si hagués conegut els resultats hauria passat de grat d’aquesta clarificació. El pes conjunt de les forces sobiranistes al Parlament no arriba als dos terços dels vots necessaris per a operacions de gran abast, que era el gran objectiu del viatge a Ítaca. Amb prou feines augmenta un escó, però canvia la seva composició. Per un extrem i l’altre guanyen els que defensen opcions més clares –ERC, la CUP, Ciutadans i el PP– i perden els dos grans partits centrals, CiU i el PSC.

Així, el laberint d’Ulisses té difícil sortida. Necessita un dels tres partits (PSC, ERC i PP) que tenen gairebé el mateix nombre de vots populars, entre el 13% i el 14,4 % del total. S’ha de descartar el PP, amb el qual coincidiria en la política de retallades. ERC és l’aliat natural, però li imposarà línies vermelles en les retallades incompatibles amb les exigències de Brussel·les. I el PSC aquesta vegada ha de resistir la temptació de governar a qualsevol preu i no cometre la ingenuïtat de votar gratis la investidura de Mas com va fer el 2010.

El PSC és el segon gran perdedor d’aquestes eleccions, o el primer en termes relatius, perquè perdre 8 escons de 28 és pitjor que perdre’n 12 de 62. Pot argumentar amb raó que en termes de vots, que és com es mesura realment el suport popular, és encara la segona força tot i que l’àlgebra D’Hondt hagi donat a ERC un escó més. Però malgrat que l’augment de la participació l’hagi salvat de les pitjors expectatives, no hauria de consolar-se amb el fet que Mas no hagi aconseguit les seves.

Tot i el gran esforç de Pere Navarro, seriosa i responsable antítesi del cabdill il·luminat i messiànic, el resultat del PSC (14,4%) segueix caient, i ha perdut dos terços dels vots que va tenir en les eleccions al Congrés del 2008. L’anàlisi territorial comparativa és encara més preocupant. A Lleida i Tarragona el supera el PP, a Girona li va d’un pèl, i a la ciutat de Barcelona és quarta força. La polarització de la campanya no va afavorir una proposta federalista difícil d’explicar i percebuda com un pegat d’última hora i amb una professió de fe per part del PSOE tèbia, tardana i poc creïble. És injust, perquè el PSC sempre ha defensat aquesta opció. Però no es pot fer creure que les diferències PSC-PSOE sobre una qüestió tan fonamental com el dret a decidir siguin de segon ordre.

El problema és més de fons. El PSC ha deixat de ser l’argamassa que cohesionava una societat catalana entre els seus components autòctons i els resultants de la immigració. Part de la seva força electoral provenia del vot «a Felipe», però a aquest no se l’ha vist per aquí i el pas del temps canvia les actituds dels néts de la immigració. La maionesa ja no lliga i l’hem de tornar a batre. I, no obstant, la solució sensata del federalisme és la més factible i, segons les enquestes, la preferida per una majoria de catalans. Malgrat totes les dificultats, el PSC ha de perseverar en la germandat entre Espanya i Catalunya i en les qüestions socials més que en les identitàries. La nació és important, però ho és més que s’hi visqui amb justícia.

Advertisements