Independència: mites i veritats, Josep Oliver

Independència: mites i veritats
JOSEP OLIVER
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 29.11.12

Va passar el 25 de novembre. I va arribar l’endemà amb sorpreses per a la majoria d’analistes, una mica insòlites, tot cal dir-ho. I, des de dilluns, estem submergits en una marea de justificacions, intentant entendre què ha passat, propostes de govern i altres coses. En aquest desgavell, i per clarificar, em permetran sintetitzar el que em sembla més substancial.

Primer. Mite independentista. És a dir, que l’11-S expressava un canvi radical del país. Però les eleccions han fixat la situació d’una manera més precisa que mai. I la històrica participació indica, sense embuts, què pensen els catalans i cap on volen anar. I és aquesta complexitat de la Catalunya que ha parlat, tan diversa, amb àmbits territorials tan diferents, la que, desapareguda després de la manifestació, ha tornat.

¿Què havia passat? Hi ha tres factors que expliquen aquesta pèrdua de capacitat d’anàlisi d’importants segments intel·lectuals i polítics del país. En primer lloc, la joventut d’una part no menor d’analistes, periodistes i comentaristes sense memòria històrica de com s’ha format la Catalunya dels últims 50 anys, i, en especial, sense entendre el que això implica. En segon terme, l’accentuació de l’efecte túnel en l’anàlisi del país, resultat de les noves tecnologies de comunicació interpersonal. El constant bombardeig d’opinions similars fa difícil mantenir el cap fred i ampliar el camp de visió, com qualsevol usuari de Twitter pot confirmar. Finalment, una lacerant tendència cap a la simplificació, influïda per economistes que postulen que les institucions es poden imposar i que, en conseqüència, la història és poc rellevant, en línia amb les tesis de Daron Acemoglu i James Robinson en el seu recent Why nations fail. En el debat econòmic sobre la independència hem tingut nombrosos exemples d’aquest nou idealisme filosoficoeconòmic, o de la seva expressió més grollera en forma de pur infantilisme, en relació amb la construcció d’espais complexos de convivència social. Un gran paral·lelisme amb les tesis del president Bush fill, sobre el nation making a l’Iraq i l’Afganistan.

Segon. El mite unionista. Simplificadament: fracàs del president Mas i de l’opció nacionalista. Des de Madrid es poden tranquil·litzar tant com vulguin. La premsa internacional, en canvi, ha destacat la majoria del vot nacionalista, que excedeix d’1,8 milions, una xifra a la qual no s’havia arribat mai, i que s’ha de posar en relació amb els 750.000 vots unionistes, suma del PP i Ciutadans, més els que vostès vulguin afegir del vot del PSC (prop de 450.000). Els resultats, en suma, tenen un doble valor: confirmen que Catalunya es desplaça cap a una redefinició, més o menys radical, de les relacions econòmiques i polítiques amb Espanya, i ho fan amb una participació que va ser un rècord històric.

Tercer. La veritat de la crisi. Abans-d’ahir, el portaveu del Govern va avançar que l’ajust per al 2013 serà el més gran de la història, amb una retallada de 4.000 milions. El nou Govern de la Generalitat haurà de lidiar amb aquesta segona recessió que, entre el juny del 2011 i el setembre del 2012, ha destruït uns 170.000 llocs de treball a Catalunya. No podem continuar debatent sobre la independència de forma ahistòrica, com si la crisi no existís i el nostre futur econòmic no estigués qüestionat. Ho està. I depèn del que siguem capaços de fer, avui i aquí.

Quart. La veritat del conflicte Catalunya-Espanya. Existia abans del 25-N i amb el seu resultat no ha canviat res de fons. Catalunya necessita una redefinició radical de les relacions econòmiques i polítiques amb l’Estat. El concert econòmic, o el pacte fiscal, continua sobre la taula, d’on no s’hauria d’haver apartat mai. I el memorial de greuges que pot legítimament enumerar no ha desaparegut. Continuen el maltractament fiscal i la necessitat de gestionar les grans infraestructures aeroportuàries, alhora que s’eternitza el reiterat menyspreu i la falta de compromís en altres inversions bàsiques en ferrocarrils i carreteres. Tampoc s’ha reduït la imperiosa urgència d’unes relacions bilaterals amb Espanya, que permetin dotar-nos dels àmbits de decisió que ja plantejava l’Estatut, des de justícia fins a llengua, passant per límits a la solidaritat. Aquesta redefinició implica, per a Espanya, acceptar l’existència d’una sobirania catalana, que s’ha d’acabar expressant en el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur.

L’endemà no ha aclarit les principals incògnites a què ens enfrontem. I continuen sense definir, en el curt termini, la sortida de la crisi i, en el mitjà i el llarg, la redefinició de les relacions Catalunya-Espanya, cap a la confederació, el federalisme asimètric o la independència. Però som com som i amb aquests elements s’ha d’avançar. No serà fàcil. Per a ningú.

Anuncis