Una reflexió sobre els canvis necessaris, Jaume Collboni

UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS CANVIS NECESSARIS
Jaume Collboni a Facebook, 2.12.12

Artur Mas va convocar les eleccions del 25N per refermar una majoria per a la consulta que proposava i que avalés, de retruc, les polítiques del seu Govern per tal reforçar-lo. Mas va fracassar amb el seu Govern i Mas ha tornat a fracassar amb un resultat que suposarà que Catalunya tindrà un Govern feble i amb el seu lideratge qüestionat.

Tanmateix no oblidem que un dels objectius implícits (i inconfessables), conseqüència de l’avançament electoral, era aconseguir una oposició afeblida i fragmentada. I això en part serà així. Per primera vegada en la història al Parlament no hi haurà un primer partit d’oposició fort, que sumat a un govern feble i un societat dividida, dificultarà de forma extraordinària la governabilitat i la consecució d’acords pels grans objectius que té el país com la són la sortida de la crisi, la reactivació de l’economia i la sostenibilitat del model social.

En efecte, les eleccions van agafar al PSC amb el “pas canviat”, tot just després de tres derrotes i d’un congrés en el qual es van posar les bases per al rellançament del projecte socialista a Catalunya.

El PSC ha fet la millor campanya possible, i el seu candidat ha liderat amb eficàcia i convicció la nostra proposta política en mig de la tempesta perfecta: responsabilització de la crisi per l’herència rebuda i la polarització del debat Catalunya-Espanya.

Malgrat que les enquestes auguraven uns resultats apocalíptics pel PSC, que han fet més digeribles els obtinguts finalment, hem de reconèixer que els socialistes catalans hem patit una contundent derrota el 25N.

La prudència en les valoracions d’aquests dies no ens ha de portar a l’equívoc a l’hora d’interpretar el missatge rebut. El més de mig milió de vots que ens situen com a segona força els haurem de prendre com el crèdit que ens concedeixen els nostres electors per a la reconstrucció del projecte socialista a Catalunya i per posar-lo al servei de la refundació d’una nova esquerra federal catalana.

Caldrà establir una agenda, tant profunda i ràpida com sigui possible, que hauria d’incloure la generació d’àmbits de reflexió, re-connectar amb amb els sectors socials més dinàmics i compromesos, i la reconstrucció d’un espai ideològic disposat a disputar l’hegemonia a l’actual pensament únic.

Per encertar les passes a fer, s’ha d’afinar en la diagnosi. I per fer-ho només cal llegir el que la societat catalana ha expressat democràticament els dos darrers anys. Des del 2010, mentre el socialisme perdia suports i vots en enquestes i eleccions sense aturador, les expressions de la ciutadania assenyalaven el camí de la represa.

El 15M va ser el primer gran avís, el “no ens representen”, la reclamació d’una “democràcia real” adreçada al conjunt del sistema de partits, però especialment a les esquerres. Després l’11S, com a expressió del malestar profund de bona part de la societat catalana per l’actual relació política entre Catalunya i Espanya i que, pel cap baix i a ulls del federalisme, suposa el repte de revisar el model territorial de l’Estat. I, finalment, la vaga general del 14N, una protesta laboral i ciutadana, que reclama un gir a les polítiques d’austeritat imposades més enllà del control democràtic.

Al meu parer, llegir be aquests esdeveniments és la clau per donar la resposta encertada. Com ho és també tenir en compte els resultats del 25N que confirmen la llarga tendència a la baixa en l’evolució electoral del PSC; la pèrdua del vot més jove, el baix suport a les grans ciutats, el traspàs de vot de les zones metropolitanes a opcions minoritàries o una minvant presència entre les classes mitges. Saber representar i donar les respostes a aquest sectors també serà clau per bastir una nova hegemonia de l’esquerra a Catalunya.

Unes respostes que hauran de ser clares i que, prenent com a referència les dates esmentades, poden ser sintetitzades així: davant el 15M, programa de regeneració i aprofundiment democràtic; davant l’11S, proposta de reforma federal de la Constitució; i davant el 14N, la construcció d’una alternativa creïble a les actuals polítiques econòmiques, que tingui com a objectiu la reactivació i la redistribució, que propugni una austeritat flexible i equitativa, i una fiscalitat justa.

El cert és que afrontem el repte de la pitjor crisi econòmica, social i institucional amb una democràcia qüestionada, una esquerra afeblida, i una dreta oportunista que aprofita la crisi per aplicar el seu programa màxim. Però només interpretant adequadament els corrents de fons de la societat catalana i espanyola, defugint el resistencialisme, no fiant-t’ho tot als canvis de cicle i abordant els canvis necessaris, podrem restablir l’espai central que correspon a la socialdemocràcia catalana.

Advertisements