Després del 25-N (I): el PSC i Catalunya, Joaquim Nadal

Després del 25-N (I): el PSC i Catalunya
JOAQUIM NADAL
ARA, 4.12.12

Sempre havíem pensat i dit que la asimetria entre els resultats del PSC en unes eleccions autonòmiques i unes eleccions generals s’havia d’atribuir a la baixa participació. Argumentàvem que l’electorat socialista habitual se sentia poc implicat en unes eleccions autonòmiques i que pensava en la política més en clau espanyola que en clau catalana. Cada vegada que, poc temps després d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, es convocaven unes eleccions generals i el PSC hi feia uns resultats molt remarcables, fèiem la projecció retrospectiva i dèiem que amb aquells resultats estaríem governant la Generalitat.

Fins i tot tinc ben viu que aquest era l’argument de Felipe González el dia que, amb motiu de les eleccions del 1995, quan vaig ser candidat, ens vam entrevistar a la Moncloa i em va dir que per guanyar s’havien de complir dues condicions: primer voler guanyar i segon superar “la paradoja catalana “, que era justament la asimetria que hem esmentat.

Però ara l’argument s’ha trencat. Ja no serveix i les circumstàncies són unes altres. Amb la participació més alta en unes eleccions autonòmiques, i equiparable a la d’unes eleccions generals, el PSC ha fet el pitjor resultat de la seva història. D’acord que, potser, el moment i la conjuntura eren els més desfavorables des de sempre. Però la nostra derrota ho ha estat sense pal·liatius. Convé deixar dit que una pèrdua de vuit diputats de vint-i-vuit de l’anterior legislatura és una pèrdua superior a la que ha sofert CiU perdent dotze diputats de seixanta-dos. I veníem ja d’un retrocés molt espectacular. La reacció cal que sigui de modèstia, de renovació i de clarificació de les estratègies negociadores per tornar a centrar el paper del PSC en un escenari canviat que l’ha agafat a contrapeu.

Aquest resultat ha quedat, en part, maquillat per la sotragada que s’ha endut CiU quan s’esperava just tot el contrari. S’havien plantejat les coses de tal manera que l’opinió pública, l’opinió publicada i amplis sectors d’opinadors influents havien considerat que el president de la Generalitat, Artur Mas, havia fet una aposta agosarada i genial alhora. Havia sabut situar les coses en uns termes inequívocs: ha parlat el poble al carrer, fem que parli el poble a les urnes. Per a problemes excepcionals i per a moments excepcionals calen majories excepcionals. Molts vam creure que venia una autèntica onada favorable, que la majoria absoluta de CiU estava a frec i que l’efecte bola de neu conduiria a un nou escenari polític indiscutible. Molts van fer un pas més i van creure, sincerament, que estàvem davant d’una oportunitat única, que era el moment de fer un pas, d’atorgar la confiança a Mas i que malgrat un punt de reticència era l’hora de fer un vot útil prestat al servei de la majoria excepcional. Però tots els vots singulars i notables anunciats no han servit per capgirar una tendència. El retrocés de CiU ha estat més que remarcable. La frenada a l’onada inesperada i contundent. Amb un problema afegit: en un moment àlgid de la crisi, en un moment àlgid i ara refredat de l’eufòria, la distribució d’escons al Parlament fa molt difícil un Govern fort fonamentat en una majoria estable i sòlida.

D’unes eleccions convocades per ser la solució d’un problema han passat a ser l’agreujant del problema. CiU està pitjor ara que abans de les eleccions, i el país també.

Potser és, doncs, ara que calen les solucions excepcionals assumint que el resultat electoral ha servit, si més no, per reconciliar amb la democràcia els més escèptics.

Tinc dubtes que en la recerca de majoria estable, CiU estigui en disposició d’anar a buscar el PSC. Però, en canvi, tinc clar que el PSC hauria de fer un pas endavant i disputar-li a ERC la capacitat de proposta i d’iniciativa. Ara seria l’hora de proposar un programa de quatre punts:

1. Impuls de l’economia productiva, creació d’ocupació, mesures acordades entre tots de dinamització de l’activitat econòmica.

2. Fer que qui més té més pagui i que qui té menys no vegi retallades les seves possibilitats de rebre les prestacions de l’estat del benestar enteses també com un salari social a favor del consum i de l’ocupació i a favor de la igualtat i de la lluita contra la pobresa.

3. Pacte fiscal. Nou acord de finançament en els termes de la proposta ja votada pel Parlament de Catalunya.

4. Dret a decidir. Calendari raonable acordat per a la realització i els termes de la consulta. Sabent que l’1 i el 2 són peremptoris i previs o, com a molt, simultanis amb els altres dos.

Finalment, oferir a CiU la possibilitat de participar en la coresponsabilització de la governació de Catalunya, des de dins o des de fora, amb una data límit a situar en l’inici de la campanya per a la consulta. Per deixar clar que els termes del debat actual situen el PSC clarament al costat dels partidaris del dret a decidir i que, a partir de la consulta, el PSC ha de recuperar la llibertat per fer la campanya que cregui més convenient d’acord amb les seves propostes federals.

És en l’interès superior del país que s’haurien de fer aquestes propostes, però també en l’interès de la credibilitat del mateix PSC, que ha de mantenir el seu perfil propi però ha d’abandonar la total ambigüitat temorosa amb què ha abordat fins ara les qüestions de principis.

Anuncis