Després del 25-N (i II): el PSC i Barcelona, Joaquim Nadal

Després del 25-M (i II): el PSC i Barcelona
JOAQUIM NADAL
ARA, 5.12.12

Ahir fèiem una aproximació global a Catalunya. Apuntàvem a la necessitat d’un reconeixement de la derrota des de la humilitat i la voluntat de renovació i canvi. En el cas de la ciutat de Barcelona, el problema per al PSC adquireix una dimensió encara més gran. De fet, els resultats de la ciutat de Barcelona invaliden el PSC com a alternativa de govern durant un temps. No pot aspirar a ser alternativa de govern ni pot reclamar-se de la condició de segon partit de Catalunya un partit que a la capital de Catalunya és la quarta força política, a frec de ser la cinquena. No només això, sinó que en termes de proporcionalitat si la meitat dels vots que el PSC ha perdut a Catalunya els ha perdut a Barcelona és evident que la patacada en aquesta ciutat supera amb escreix la mitjana del retrocés global. És possible que passi el mateix en alguna de les altres capitals, però enlloc més el discurs de la renovació, del canvi, de la radicalització, de la tensió de l’eix dreta-esquerra, de l’abandonament de l’agenda identitària, s’havia adreçat a dibuixar una esmena a la totalitat a les línies polítiques que havien marcat fins al moment de les eleccions el partit, la seva direcció i el grup parlamentari. Afegim-hi que, com en el cas de la federació de Barcelona del PSC, els termes de la renovació s’havien orientat d’una manera una mica singular, consistent a mantenir i reforçar unes estructures de poder i a plantejar més que la renovació el reforçament i ampliació de les esferes de poder i representació dels que dirigeixen la federació.

És en aquest context que adquireix una especial rellevància la conducció de la política municipal i els condicionants reiterats amb què s’ha enfocat l’exercici del paper de primer partit de l’oposició. Amb una majoria feble de l’alcalde Trias, amb un lideratge també feble, amb una situació econòmica envejable, amb un balanç més que positiu de la governació socialista de la ciutat durant més de trenta anys, abandonar l’esfera propositiva per assajar l’oposició més contumaç compromet el mateix model de ciutat de matriu socialista i compromet el futur de les oportunitats per a les polítiques d’igualtat i per a un impuls renovat del model d’èxit que és la ciutat de Barcelona. Una determinada línia d’oposició radical enfonsa la ciutat en la mediocritat i el desgast del model, sense condicions per aprofitar aquesta debilitat per erigir-se en autèntica alternativa.

Pactar amb el Govern és evident que té riscos. Però també em sembla molt evident que no fer gestos en aquesta direcció en té encara més. No es tracta d’un acostament per recuperar espais i quotes de poder. Es tracta d’un acostament per un pacte programàtic i de legislatura que, redefinint les prioritats, eviti el desgast i la pèrdua de competitivitat de la marca Barcelona. És també apostar per unes polítiques d’igualtat, de lluita contra les desigualtats, que atorguin als ciutadans de Barcelona l’orgull de formar part d’una ciutat que és solidària i model de convivència portes endins, i un model exportable, envejat i imitat portes enfora.

És justament en el nou context postelectoral de Catalunya que adquireix, ara, una especial rellevància la línia estratègica dels socialistes a la ciutat de Barcelona. Perquè si fins i tot a Catalunya calen gestos per demostrar la voluntat de facilitar la governança, a Barcelona és més fàcil de fer-ho des d’una posició relativa més favorable, pel mateix pes dels socialistes en el consistori i pel pes també limitat de l’actual coalició de govern.

Però per evitar el bloqueig, per tenir una línia, per evitar les contradiccions i els entrebancs, per estalviar-nos l’espectacle d’una presumpta renovació involutiva, el que cal ara és també renovar les estructures de representació i de poder dels socialistes a la ciutat de Barcelona, i atorgar a l’actual responsable del grup municipal socialista la mateixa capacitat d’iniciativa i d’incidència en el partit i a l’Ajuntament. Altrament quedarem neutralitzats per l’efecte de vectors de sentit contrari, de forces i d’inèrcies que frenen qualsevol procés de renovació autèntica del llenguatge i de les actituds. És un canvi que cal per esdevenir un nou referent modern i innovador de la socialdemocràcia municipalista. I per convertir el socialisme de la ciutat de Barcelona en el principal exemple de renovació i d’obertura de tot el socialisme català al servei de Catalunya i de la seva governació.

Anuncis