Malson al Parlament, Carles Castro, La Vanguardia, 25.02.2013

Malson al Parlament

CARLES CASTRO
LA VANGUARDIA, 25.02.2013

Les tensions internes pel procés sobiranista i el descrèdit dels grans partits amenacen de dinamitar el mapa polític català

Les tensions que el procés sobiranista està provocant a CiU i al PSC, i el descrèdit dels partits centrals a causa de la crisi econòmica, podrien convertir el Parlament en un autèntic mercat de Calaf, amb més de mitja dotzena de grups, si finalment es produís la ruptura interna d’alguna formació principal. Per exemple, el divorci entre CDC i Unió, en paral·lel a una escissió eventual en el socialisme català, accentuaria la dispersió actual del mapa polític, fins al punt de fer molt difícil la governabilitat del país.

Una extrapolació d’aquesta hipotètica ruptura als resultats dels comicis del 25-N no crea dubtes: el principal grup continuaria sent Convergència Democràtica, però amb només 39 escons sobre 135 (mentre que Unió n’aconseguiria 12). D’altra banda, els socialistes del PSC vinculat al PSOE conservarien únicament 14 dels 20 diputats actuals.

En el cas de CiU, aquests càlculs es basen en el resultat del 1977, quan la suma dels vots de CDC i Unió dibuixava una correlació d’un 75% per als primers i d’un 25% per als segons. Quant als socialistes, la projecció se sustenta en les successives enquestes de Feedback per a La Vanguardia, que detecten fins a un 28% de votants del PSC que aposten per la ruptura amb el PSOE.

L’escenari resultant d’aquest sisme imaginari deixaria ERC amb un escó més, i el Partit Popular i la resta de grups amb la mateixa xifra de diputats que ara, tot i que caldria afegir al ventall parlamentari els dotze escons d’Unió i els sis de l’escissió socialista. O sigui, fins a vuit grups en aquest hipotètic Parlament.

A partir d’aquí, les combinacions per formar govern exigirien la participació, d’almenys, tres formacions. La suma de les dues principals forces, CDC i Esquerra, reuniria 61 escons, molt lluny de la majoria absoluta, que, això sí, només seria possible entorn del partit d’Artur Mas. Per exemple, a través d’un tripartit segons el model basc (CDC, ERC i ICV) o d’una reconciliació forçosa entre Convergència i Unió, a la qual podrien afegir-se el PP o els socialistes (tot i que aquests últims també s’hi haurien de reconciliar per completar amb CDC i UCD una majoria superior a 68 escons). La resta de possibilitats, en canvi, exigirien múltiples pactes entre diverses forces massa antagòniques.

Aquesta situació parlamentària complicada vindria aparellada d’un canvi substantiu en la tradicional correlació de forces de la política catalana (que alguns sondejos ja auguren). D’una banda, ERC es consolidaria com a segon partit, tot i que encara a certa distància de CDC, mentre que el Partit Popular es convertiria en la tercera força a l’escenari autonòmic (i en la segona a les eleccions generals). L’autodestrucció dels socialistes els deixaria per darrere dels populars en les eleccions espanyoles i a curta distància d’ICV i d’Unió en les catalanes.

De fet, en aquest escenari, el PP seria la primera força política a la província de Barcelona en les eleccions generals, i la segona en les autonòmiques. El PSCPSOE, en canvi, obtindria a la demarcació barcelonina una xifra de vots similar a la d’ICV, en les eleccions catalanes, i seria la cinquena força a Girona i Lleida.

Naturalment, aquestes projeccions podrien veure’s alterades per les diferents realitats territorials i per la implantació desigual de les formacions escindides. Per exemple, en el cas del PSC és possible que l’escissió catalanista arrossegués una fracció de vots per sobre de la mitjana a Girona i Lleida, i per sota a Barcelona i, potser també, a Tarragona. Això sí, aquestes variacions difícilment millorarien el còmput global d’escons d’aquest socialisme trencat. I s’ha de dir el mateix de la pugna entre CDC i Unió per l’espai electoral que comparteixen actualment.

Finalment, hi ha també la possibilitat que l’ampliació eventual de l’oferta política comportés un exercici de transferències múltiples de vot, capaç de distorsionar aquestes estimacions. És a dir, electors de centre que han abandonat CiU però que podrien tornar a Unió, o votants d’esquerra espanyolista que han anat a parar a Ciutadans i que podrien tornar al PSC-PSOE. I queda finalment la incògnita de com una CDC sense Unió o un socialisme català confederalista afectaria el vot actual d’ERC.

Advertisements