Un suïcidi induït, Carles Castro, La Vanguardia, 24.03.13

Un suïcidi induït

CARLES CASTRO
LA VANGUARDIA, 24.03.13

El PSC es condemnarà a la marginalitat si no recupera la capacitat d’atreure votants de sensibilitats diferents
La renúncia del PSC al catalanisme no farà ressuscitar el PSOE, i l’allunyarà de l’actual majoria a Catalunya

Les claus de l’èxit electoral no són les mateixes a Sòria que a Tarragona. Els problemes de la competència política s’accentuen quan el nombre de rivals creix, com passa a Catalunya i Euskadi. En aquests territoris, i a diferència del que succeeix a la resta de l’Estat, els partits competeixen amb múltiples forces que pugnen per un mateix espai ideològic. És el cas del socialisme català.

Concretament, el PSC s’enfronta amb CiU per la frontera dreta del centreesquerra, amb ERC per l’espai de centreesquerra en general, i amb ICV-EUiA per la franja del centreesquerra a l’esquerra. Aquestes tres forces defensen, a més a més, ofertes d’autogovern més vistoses que el PSC, per la qual cosa juguen amb cert avantatge quan a l’agenda política dominen els temes territorials.

Tot i això, el PSC competeix també pel vot de centreesquerra i esquerra d’identitat espanyola amb forces que, encara que ideològicament estan situades entre el centre i la dreta (com C’s i el PP), exhibeixen el sentiment d’espanyolitat com a arma de seducció electoral. En conseqüència, el socialisme català està sotmès a l’assetjament de fins a cinc marques polítiques diferents, que envaeixen el seu terreny des de banderes identitàries diferents.

Quina és, doncs, la fórmula que pot permetre al PSC sobreviure en un ecosistema tan competitiu i recuperar l’hegemonia en eleccions tradicionalment propícies, com les legislatives? Els sondejos del CIS en donen alguna pista a través dels indicadors ideològics i identitaris de la societat catalana. Així, la posició mitjana en l’eix d’esquerra (1) a dreta (10) és un 4,3, i respon a una majoria sociològica que se situa en el segment del 3 al 5. És a dir, la població catalana s’orienta majoritàriament cap al centreesquerra. I, en aquesta dimensió, el socialisme no té rival: els votants col·loquen el PSC en el 4,4 de l’escala, a una dècima de la mitjana.

Les coses són una mica diferents en l’eix identitari. La mitjana en una escala d’1 (mínim catalanisme) a 10 (màxim catalanisme) és d’un 5,8. Però, a diferència del que passa en l’escala ideològica (en què la majoria social es concentra en un determinat espai), en l’eix identitari les posicions estan molt atomitzades. Un 20% se situa en posicions de mínim nacionalisme català i un altre 20% en les de màxim. I el 60% restant es fragmenta en petits contingents, amb avantatge lleu de les posicions catalanistes. Així, el grup més nombrós (un 18%) se situa en un catalanisme temperat (5), mentre que un altre 16% s’identifica amb un nacionalisme una mica més accentuat (6-7).

La formació més propera a la mitjana identitària és ICV, a tot just mig punt, i després apareix el PSC, a 1,4 punts. En aparença, per tant, el PSC exhibeix també una fisonomia força competitiva en aquest eix, i si calgués efectuar alguna correcció seria a favor d’una sintonia més gran amb l’aspiració de la societat catalana de ser escoltada sobre el seu futur. No en va, gairebé el 70% dels catalans aposta per un grau d’autogovern més gran (i més del 40% per la independència). I, entre els votants del PSC en les generals, gairebé un 60% aspira a més autogovern (i un de cada cinc fins i tot a la independència), per només un 15% que acceptaria menys autonomia. Els indicadors de l’últim sondeig del CIS sobre Catalunya evidencien, per tant, fins a quin punt un socialisme sense el component catalanista del PSC estaria condemnat a la marginalitat perpètua.

Certament, és possible que les posicions catalanistes del PSC causin problemes al PSOE a l’Espanya profunda. Però el socialisme espanyol no va perdre Extremadura o Castella-la Manxa el 2007, amb el debat de l’Estatut encara a cop calent, sinó el 2011, quan l’agenda política de la crisi era plenament ideològica. Per això, el suïcidi electoral del PSC no resoldria els problemes del PSOE a la resta d’Espanya i, en canvi, allunyaria el socialisme de les posicions majoritàries a Catalunya. Una altra cosa és si el PSC pot reeditar la fórmula dels seus èxits passats: l’aliança entre la immigració obrera –que avui s’ha diluït ideològicament– i les classes mitjanes locals –que a hores d’ara s’han radicalitzat identitàriament–. I això demana un projecte ideològic i territorial àmpliament compartit a Catalunya.

Advertisements