La Diada de l’Onze de Setembre, Lluís Nicolau d’Olwer

LA DIADA DE L’ONZE DE SETEMBRE
Lluís Nicolau d’Olwer
La Humanitat, 30 de setembre de 1959

Fragment final

En la guerra de Successió, que migpartia l’Europa d’aquell temps, lluita pel predomini mundial dels Austries o dels Borbons, Catalunya entra a la Gran Coalició austròfila. No hi entra, però, unànime. Molts catalans no capeixen la raó de posar-se contra Felip V, que ha jurat les Constitucions de Catalunya, a la Cort de Barcelona de 1702. Cert que hi ha temences prou justificades que el Borbó emprendrà una política assimilista, a l’exemple del seu avi Lluís XIV. Ara, després del passat feia pocs decennis –els més vells ho havien viscut- la guerra “dels Segadors”, nou anys de lluita i devastació, per culpa de Felip IV i d’Olivares, el seu ministre; després d’això, quina garantia representava per a la llibertat de Catalunya el govern de la casa d’Austria? Catalunya entrava, doncs, a la guerra, si encara no dividida, almenys esquerdada. I quan la Gran Coalició es desfà, quan l’Austríac abandona la seva pròpia causa i a Utrecht signa la pau amb el Borbó, Catalunya s’entesta a continuar la lluita tota sola. Catalunya, però, ja no és Catalunya: reduïda gairebé només a la ciutat de Barcelona; ni la Generalitat ja no és la Generalitat: havent-li fet defecció dos dels seus tres estaments. S’ha dividit el poble; s’ha dividit el govern. Enfront de l’enemic, Catalunya està desunida…

Per això la conducta dels darrers defensors de Barcelona és tant més heroica com més desesperada. Llur sacrifici mereix l’homenatge de gratitud i d’admiració que cada any els catalans li retem. I mereixen encara més, Rafael de Casanova i els barcelonins del 1714. Mereixen que de llur heroisme estoic i de llur sacrifici desesperat en treguem una lliçó permanent. Aquesta: Catalunya dividida no pot triomfar.

Advertisements