Excitada, sí. Moderada, també, Joan Tapia, El Periódico de Catalunya, 28.07.13

Excitada, sí. Moderada, també.
JOAN TAPIA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 28.07.13

La tesi dominant proclama que, principalment per la sentència de l’Estatut, Catalunya ha experimentat un gran canvi i les tesis independentistes –minoritàries fins fa poc– són avui dominants. L’independentisme pacífic i transversal s’erigiria així com la nova centralitat i el punt culminant de la llarga marxa hauria estat la famosa manifestació de l’11 de setembre del 2012.

En part és així. La citada sentència va accentuar la desafecció de Catalunya i juntament amb la crisi econòmica, els incompliments de José Luis Rodríguez Zapatero dels pactes de finançament aconseguits pel tripartit i la majoria absoluta de la dreta nacionalista espanyola el 2011, han provocat una gran irritació. Però la recent enquesta postelectoral del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) objecta la tesi dominant i permet tres grans conclusions. Una: Catalunya és avui una societat en canvi i excitada, amb vent favorable a l’independentisme. Dos: es tracta d’un moviment més de protesta que no pas de fons i no és segur que es consolidi. Tres, encara que puja el grau de catalanisme i se’n ressent la imatge d’Espanya, els sentiments dominants segueixen sent –malgrat una certa divisió social– pactistes i moderats.

La desafecció és intensa. Mentre un percentatge molt alt diu que la situació econòmica tant de Catalunya com d’Espanya és dolenta, els que pensen que la situació política catalana és negativa (un considerable 58,5%) són molts menys que els que pensen el mateix de l’espanyola (84,5%). Hi ha insatisfacció amb el Govern català perquè el saldo d’opinions favorables i desfavorables és de 35 punts negatius, però respecte del Govern central és molt més gran (80 punts negatius). I el 82% creu que la política de Rajoy perjudica Catalunya.

Una altra mostra de radicalització. Sobre el govern preferit després de les eleccions –en què CiU va baixar 12 diputats i va quedar lluny de la majoria absoluta– les opinions a favor del pacte entre CiU i ERC (23,5%) o del govern de coalició (19,4%) estan molt per sobre no només de les que advoquen per l’acord CiU-PP, sinó fins i tot el CiU-PSC. I els tres líders més valorats són els dels partits de protesta favorables al dret a decidir: Oriol Junqueras, d’ERC (5,86); David Fernàndez, de la CUP (5,58) i Joan Herrera, d’ICV -EUiA (5,28). Després, suspenent, vénen Artur Mas, de CiU (4,86), seguit de Pere Navarro, del PSC (3,77); Albert Rivera, de Ciutadans (3,30) i Alicia Sánchez-Camacho, del PPC (2,27). A més a més Esquerra és el partit que els enquestats consideren més pròxim i el PP el més distant.

Aquestes respostes avalarien clarament la tesi del domini independentista, però reflecteixen més aviat una onada d’irritació que pot no consolidar-se, perquè sobre els assumptes de fons els catalans mostren més equilibri i divisió. El 49% es declara nacionalista però el 48,8% diu tot el contrari. Amb aquesta partició en dues meitats  –i no tots els nacionalistes són declaradament independentistes– és aventurat proclamar que Catalunya ha optat per la separació. I malgrat l’avanç del sentiment de catalanitat, segueix imperant la doble pertinença, que és poc coherent amb el suposat domini ideològic separatista.

El sentiment d’espanyolitat ha baixat i avui són només l’11% els que se senten únicament espanyols o més espanyols que catalans, però els que se senten només catalans –que augmenten– són el 25,1%. El sector que es considera tan català com espanyol segueix sent el primer (34,5%) i els que se senten més catalans que espanyols arriben al 25,4%. Al límit, si tots els que se senten més catalans que espanyols abracessin l’independentisme –hipòtesi aventurada–, sumarien el 50,9%. No sembla doncs que els sentiments de pertinença –més decisius que les opinions conjunturals– avalin la tesi que l’independentisme arrasa. Indiquen, això sí, que tan absurd és negar el creixement de l’independentisme com pretendre que els catalans que no el subscriuen són, com els sioux, una tribu en extinció.

I a la pregunta sobre l’organització territorial de l’Estat, només el 12,5%, percentatge similar al sentiment espanyolista, vol recentralitzar (Estat únic o autonomies amb menys poder); mentre que el 38,2% aposta per l’Estat autonòmic (el 17,6% tal com està i el 25,6% amb més poder per a les autonomies) i el 40,6% (percentatge similar) creu que les autonomies haurien de poder convertir-se en estats sobirans. I aquest 40% tampoc és unànimement independentista, sinó que reflecteix més aviat el sentiment a favor del dret a decidir, molt implantat avui en la consciència col·lectiva però no recollit ni a la Constitució espanyola ni tampoc a la de cap país europeu.

L’enquesta del CIS constata que, després de les topades amb els diferents governs centrals i amb la crisi, Catalunya pateix un procés de canvi. La irritació amb les institucions i l’auge nacionalista són absolutament indubtables, però encara s’ha de veure la seva profunditat perquè en les qüestions realment de fons Catalunya segueix sent moderada. El que passa és que el catalanisme intens està molt activat, mentre que el catalanisme més ponderat (el de la CiU tradicional i el del PSC) està tocat per la sonada bufetada que va ser la sentència del Tribunal Constitucional després d’una campanya política i mediàtica que, en alguns casos, va arribar a l’atac primitiu i groller contra Catalunya. Avui l’Espanya plural té poc crèdit.

Anuncis