Reflexions de setembre a setembre, diari ARA, Joan Majó, 13.09.13

Reflexions de setembre a setembre

JOAN MAJÓ

ARA, 13.09.13

El setembre del 2012 va suposar un punt d’inflexió en la recent història política catalana. La proposta de pacte fiscal, la gran manifestació de la Diada (amb lectures diverses), la reunió fallida Rajoy-Mas (amb relats diferents) i la convocatòria d’eleccions anticipades amb el seu resultat inesperat, van marcar un canvi d’escenari. Crec que aquest setembre del 2013 també pot portar fets nous. Vaig començar aquestes reflexions la vigília de la Via Catalana cap a la Independència, pensant i desitjant que tingués la gran participació que finalment va tenir, perquè crec que l’èxit és important de cara a la necessària repercussió exterior, i sobretot de cara a Madrid. Em motiven unes declaracions del president sobre el seu full de ruta, i faig aquestes reflexions amb voluntat d’ajudar a disminuir la confusió que s’ha creat en la nostra ciutadania i de poder avançar tots plegats amb claredat, amb fermesa i amb decisió; però sense esveraments ni equívocs.

Fa un any vaig expressar desacord amb algunes decisions del president els dies següents a la Diada (lectura equivocada de la manifestació, abandonament precipitat del projecte de pacte fiscal al primer cop de porta, convocatòria d’eleccions amb previsions equivocades…). Amb la mateixa llibertat he de dir que, ara, em sembla molt adequat el que ha fet i manifestat els tres o quatre dies anteriors a la Diada. Vull sobretot fer esment de dos aspectes: el paper del Govern i la legalitat de la consulta.

1. Govern i societat. Els governs són escollits democràticament per portar a terme uns programes i assolir uns objectius que els ciutadans confirmen amb el seu vot. El vot és un pacte de confiança basat en unes fites, uns camins i unes persones. Per això tot canvi important en alguns d’aquests punts demana una expressió democràtica (consulta, referèndum o eleccions), i no val només la lectura d’una enquesta d’opinió o la interpretació de l’assistència a una manifestació. En les societats europees l’agenda de la vida política la marquen els governs, els Parlaments, i els ciutadans, amb els seus vots i amb la seva participació formalitzada en les institucions polítiques; però no l’haurien de marcar ni els partits que estan fora del govern encara que hi donin suport, ni alguns mitjans de comunicació, ni els poders financers, ni altres institucions civils que, per importants i valuoses que siguin, no tenen el segell de la representació democràtica. És per això que crec positiu que Mas, sense dir-ho, hagi recuperat per al Govern la iniciativa que fa un any va cedir a altres institucions de les quals en alguns moments ha semblat anar a remolc. El president ha intentat retornar al Govern el lideratge, i ara hauria de fer el mateix amb el Parlament. Les altres institucions són imprescindibles, han de ser escoltades, han d’empènyer els polítics en un o altre sentit, però no han d’agafar el protagonisme que no els toca. M’agrada que ho hagi fet. Espero que se’n surti.

2. Consulta i legalitat. També em sembla bé la insistència de Mas en l’absoluta necessitat de la consulta, com a mostra de l’exercici d’un dret, i com a necessitat d’acabar amb la confusió sobre la voluntat dels ciutadans catalans. Els camins dins de la legalitat estan molt oberts, i no s’ha d’excloure la modificació pactada d’aquesta legalitat. Aquest camí demana capacitat de diàleg i de pacte, i obliga a no omplir-lo ni d’actuacions unilaterals ni de presses. Probablement alguns elements del pacte estaran en el contingut de la pregunta i, fins i tot, en l’abast de la consulta (mentre el resultat deixi clar què volem els catalans, tant se val si també sabem què pensen la resta de ciutadans de l’Estat…). Crec, en canvi, que la data és el menys important, si el camí va avançant amb claredat.

3. Reflexió després de la Via. Èxit de ressò exterior. Èxit d’organització i civisme. Èxit de participació. (Hauria estat encara més alta si s’hagués enfocat a reivindicar la consulta i no la independència…) Ara espero tres coses: que el govern espanyol no pugui seguir fent veure que no entén que té un problema important i que ha d’encetar un diàleg de veritat, sense encotillar-lo en la Constitució; que el govern català reculli les veus socials però centri en el Parlament la negociació de la consulta; i que tots plegats fem un esforç de clarificació parlant de cada cosa pel seu nom, i demanant les opinions als ciutadans sense paraules ambigües i sense escatimar explicacions. En resum: diàleg, legalitat i rigor.

Advertisements