El PSC marca territori, Joan Tapia, El Periódico de Catalunya, 19.11.13

El PSC marca territori

JOAN TAPIA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 19.11.13

Ja vaig escriure que l’estratègia d’ Artur Mas no porta enlloc. No té sentit demanar a Madrid la delegació de competències per convocar un referèndum (com a Escòcia) sense abans haver-ho pactat amb el Govern central (com a Escòcia), que és qui constitucionalment té la competència. I encara té menys sentit si la pregunta s’ha de negociar només aquí i es fixa la data del 2014 pel pacte amb ERC. Encara és més absurd ja que Mariano Rajoy ha dit que no l’autoritzarà i quan la possibilitat que la permeti abans de les eleccions generals del 2015 és remota perquè provocaria la rebel·lió de l’ala dura del PP, encapçalada per José María Aznar (el dels pactes del Majestic). ¿Què es pretén doncs? Que Madrid digui que no per protestar. A partir d’aquí, confusió. Oriol Junqueras voldria el referèndum encara que fos il·legal i Mas ha repetit que si la consulta no s’autoritza s’hauran de fer unes eleccions plebiscitàries, però al final de la legislatura, el 2016.

És una estratègia molt arriscada perquè, mentrestant, no s’aconsegueix res (s’ha deixat passar el 2013 sense negociar com era preceptiu un nou finançament autonòmic) i a sobre el mal rotllo s’incrementa sense garanties que Catalunya sigui la beneficiada. Per això era gairebé impossible que qualsevol líder socialista es prestés a fer de comparsa d’una estratègia que no porta enlloc i que, en tot cas, en un supòsit molt suposat, portaria a la independència, que no és l’objectiu del PSC. I a més a més quan en la majoria CiU-ERC es detecta inestabilitat creixent. Josep Antoni Duran Lleida diu que «al pas que anem, el procés acabarà malament», fet que indica una gran desconfiança en el full de ruta del president i els seus nois, i Junqueras –per ajudar a sortir de la crisi que Mas diu algun dia que és la seva prioritat– declara a Brussel·les que s’ha d’aturar l’economia catalana una setmana i fer que la prima de risc espanyola (el cost del finançament de l’Estat i de les empreses) pugi. En aquest context, cap líder del PSC –que sap que qualsevol indici d’esperança passa perquè el PSOE guanyi pes a Madrid– podia subscriure un full de ruta tan aventurat.

I això malgrat que el PSC ha estat molt pressionat. S’ha dictaminat que si no subscrivia l’estratègia Mas-Junqueras del dret a decidir, abjurava del catalanisme, com si aquest fos una cosa així com el desaparegut Movimiento Nacional. El més estrany és que la majoria de Pere Navarro ha estat molt àmplia (83% contra 13%), quan en l’últim congrés els crítics van ser el 25%. Navarro s’anota un punt. Ara a la direcció li toca respectar la dissidència ( Antonio Balmón s’equivoca quan diu que sobra gent) i als minoritaris, actuar amb tacte. La pluralitat és un plus però exigeix tolerància. En les llistes del 77, ocupaven els primers llocs Josep Andreu Abelló (ERC) i Josep Maria Triginer, de la federació catalana del PSOE.

NERVIS DAVANT LES EUROPEES
Les últimes enquestes prediuen un empat

Les eleccions estan lluny, però l’enquesta d’ El Mundo de diumenge passat diu que la distància entre el PP i el PSOE s’ha reduït de 16 a 3 punts. Des de les eleccions, el PP ha perdut 14 punts i el PSOE, 2. I la d’ El País sobre les europees d’ahir, comicis que estan més a prop, apunta a un empat entre populars i socialistes, encara que els dos partits baixen respecte als anteriors sondejos. Hi ha desafecció envers els dos grans partits, però seria tonto dramatitzar, perquè a França el Front Nacional de Marine Le Pen arriba a les enquestes en primer lloc a les europees. I Nicolas Sarkozy i François Hollande no semblen líders molt pitjors que Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. A tot arreu la crisi castiga seriosament els partits de govern i beneficia els de protesta.

Advertisements