Pensament màgic, Llàtzer Moix, La Vanguardia, 12.10.14

Pensament màgic

LLÀTZER MOIX
LA VANGUARDIA, 12.10.14

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) patrocina una campanya publicitària que es concreta en anuncis de premsa publicats sobre fons groc. En ells, diferents ciutadans diuen voler un país així o aixà. I, a tal efecte, destaquen un tret que hauria de caracteritzar una hipotètica Catalunya independent. És una mena de carta col·lectiva als reis -amb perdó-, una agregació de desitjos plausibles, que els il·lusos poden arribar a confondre amb els sòlids fonaments d’un demà diferent i millor. Però que ara per ara són només això: desitjos.

En aquests anuncis llegim peticions com aquesta: vull un país on els meus fills tinguin un futur. O aquesta: vull un país on tothom pugui viure com vulgui. O aquesta: vull un país on s’elimini la corrupció…

Naturalment, tots voldríem habitar en un país així. Una altra cosa és si sabem com construir-lo, a part de votant -o no- en una incerta consulta en la qual pesa més la voluntat que les garanties. I una altra cosa és si algú es creu que els ciutadans d’una Catalunya independent, pel simple fet de ser-ho, serien més lliures o intel·ligents o honestos que els habitants d’altres llocs.

A la recerca d’alguna llum he anat al web de l’ANC, on efectivament aquesta campanya s’amplia mitjançant preguntes i respostes que pretenen argumentar -o ho fan veure- que la independència donarà complerta satisfacció als desitjos citats o a qualsevol altre d’imaginable. Confesso que he començat a llegir-les commogut per una rara esperança. I, també, que la decepció no ha trigat a materialitzar-se. Per què? Doncs perquè aquests arguments semblen escrits per partidaris del pensament màgic. Les afirmacions relatives al fet que tot aniria millor en una Catalunya independent solen anar precedides de fórmules a l’estil de “hi ha moltes raons per creure” o “tot fa pensar que”. Els efectes d’eixugar el dèficit fiscal català -que l’ANC xifra en 16.000 milions d’euros anuals- són magnificats, mentre que els d’assumir a Catalunya la part corresponent del deute espanyol -entre 140.000 i 200.000 milions- són minimitzats. S’indica que, segons “estudis optimistes”, la independència portaria una pujada de les pensions del 25%, que la taxa d’atur baixaria al 7% o menys (“mentre Espanya s’encamina cap a una etapa de baix creixement, alt endeutament, atur elevat i alt índex de pobresa”). I s’assegura que l’estat català tindria poca corrupció (malgrat que “hi ha hagut, i encara hi ha, uns quants casos de possible frau a les finances públiques”).

Sóc dels que pensen que l’actitud del govern espanyol en tot aquest procés ha estat nefasta, per insensible i rígida, quan no hostil. Però no sóc dels que confonen desig i realitat. I, encara molt menys, no sóc dels que practiquen el pensament màgic per vertebrar un projecte on la conducta obsessiva continua guanyant terreny a la raonable.

Advertisements