Mas, un president estupefacte, Joan Tapia, El Periódico de Catalunya, 8.01.15

Mas, un president estupefacte

JOAN TAPIA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 8.01.15

El president Mas va assegurar ahir que se sentia «atònit» i «estupefacte» que dos mesos després del 9-N encara no hi hagi acord amb ERC per a unes eleccions plebiscitàries encaminades a aconseguir la independència.

Més enllà d’una lectura equivocada del 9-N com a aval del procés –que l’última enquesta del CEO no confirma–, el que realment deixa «estupefacte» és la continguda indignació que revelen les paraules presidencials. En la seva magna conferència del 25 de novembre, Artur Mas va proposar unes eleccions plebiscitàries amb llista única independentista i la pràctica suspensió del paper dels partits –per l’excepcionalitat del moment– en els pròxims 18 mesos. Amb el sobreentès que aquesta llista única es referia a ERC però no a la CUP, que ja sabia (i tampoc semblava que li interessés) que no s’hi sumaria.

És clar que Mas podia fer aquesta proposta en nom de Convergència (no sé si d’Unió) sense demanar l’opinió a ningú del seu partit perquè –el model pujolista hi obliga– hi mana absolutament. El que és estrany, i el que realment deixa sorprès a l’observador, és que llancés l’audaç iniciativa –que implica que Esquerra renuncia a presentar-se a les eleccions en un moment dolç– amb uns arguments discutibles i sense haver-ho consultat abans.

Un pacte sense precedents

Si vols un pacte, gairebé sense precedents en qualsevol democràcia, pel qual un partit competidor renuncia a presentar-se i s’integra en una llista controlada per tu i per tercers, el més elemental és negociar-ho abans de fer-ho públic. En les democràcies cap partit s’atreveix a marcar a un altre el full de ruta. I les estratègies comunes es negocien (amb totes les conseqüències) però no es dicten les clàusules públicament com si es tractés d’un edicte napoleònic. Per posar un exemple, Mitterrand ho va fer així amb el Partit Comunista Francès amb la candidatura que el va portar a la presidència el 1981.

Però si Artur Mas no ho va fer –no va negociar res prèviament amb Oriol Junqueras – sinó que va llançar públicament la seva proposta, només hi ha tres possibles hipòtesis. La primera és que creia que després del 9-N tenia una autoritat moral sobre Catalunya i l’independentisme de caràcter gairebé napoleònic. En el pujolisme sempre va bategar la creença que fora de Convergència –en la pràctica, fora de la disciplina de Jordi Pujol – ningú interpretava correctament el que convenia a Catalunya.

Aquesta explicació sembla guanyar versemblança quan s’observa la desimboltura amb què el masisme ha parlat aquests dies de «llista de país». ¿És que els afiliats i votants d’Iniciativa, el PSC, el PPC, Ciutadans i ara Podem no són del país? ¿És que són de segona divisió? ¡Però qui dimonis té dret a dividir els catalans en bons o dolents, o de primera o de segona, en funció del seu credo sobiranista! L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió diu que el 45,3% dels ciutadans (contra el 44,5%) no volen un Estat independent. ¿Per què el 44,4% són de «país» i el 45,3% són catalans però no de «país»? Realment, això sí que deixa estupefacte.

La segona hipòtesi és que el president cregués que la pressió del potent agit-prop proconvergent i dels moviments de masses com l’ANC i Òmnium Cultural, que tenen una mica més de 100.000 militants però han demostrat una gran capacitat de mobilització, seria tan forta que obligaria Junqueras a doblegar-se a les seves directrius. Potser a això obeeixen les crítiques d’ahir de Mas a ERC. És un plantejament possible, però que inevitablement no pot fer res més que revifar tots els recels.

La tercera explicació és que només es volen les eleccions si l’independentisme (rebatejat com la «nova centralitat» catalanista) se sotmet al lideratge d’ Artur Mas . El pujolisme ja venia a predicar que, fora del perímetre de CDC (o de CiU), el catalanisme queia en l’error i/o en la ineficàcia.

Anuncis