L’agitació permanent, Joan Tapia, El Periódico de Catalunya, 18.01.15

L’agitació permanent

JOAN TAPIA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 18.01.14

El 1929 Lev Trotski va escriure el seu famós llibre La revolució permanent que Andreu Nin –assassinat per la policia soviètica durant la guerra civil espanyola– va traduir al castellà. Avui, Artur Mas, que el 2010 es va qualificar de business friendly, està portant a la pràctica la inestabilitat i l’agitació permanent com a mètode per aconseguir un objectiu gairebé revolucionari en el marc de les democràcies europees: la independencia de Catalunya.

La prova (de calendari) és aquí: eleccions catalanes del 2010, eleccions anticipades del 2012, convocatòria d’un referéndum independentista el desembre del 2013, pseudoconsulta el 9-N del 2014 i ara noves eleccions catalanes del 2015 que haurien de donar lloc a un nou referèndum i a unes altres eleccions.

És de desitjar que Mas tingui més sort que Trotski, assassinat en l’exili mexicà per Ramón Mercader, un català al servei de Stalin, però de moment només es constata que la campanya permanent segueix i que Catalunya afronta un llarg període electoral (poc estable per definició) de vuit mesos més.

I l’objectiu final –malgrat la poca empatia de la dreta espanyola– continua sent incert. L’única cosa clara és que els 1,8 milions de vots independentistes del 9-N suposen exactament la meitat dels votants del 2012 (en un cens electoral menor perquè no hi figuraven els joves de 16 anys i els estrangers). I que en les eleccions del 2012 la suma dels vots teòricament independentistas (CiU, ERC i les CUP) va sumar el 47,87% dels vots. A més a més la majoria d’enquestes (començant per l’última del CEO) detecten la partició en dues meitats de l’electorat català.

Al final Catalunya serà –digui el que digui la Constitució– el que vulguin de veritat els catalans. Però un país partit, una Espanya contrària per força (sense Catalunya és menys viable) i una Europa en què la subdivisió dels Estats nacionals genera rebuig, no és el marc més adequat per plantejar la independència com un objectiu positiu i assolible sense dolor. I la campanya permanent, amb l’agitació subseqüent, pot ser inconvenient.

Las inversions estrangeres a Catalunya han caigut el 45% en els nou primers mesos del 2014 mentre que a Espanya (sense Catalunya) pujaven el 4,7%. No es pot dir que sigui culpa del procés, però sí que és innegable que el rebuig de la Generalitat a discutir aquesta dada indica que el debat social està malalt. L’independentisme no vol parlar de res que el pugui perjudicar amb la mateixa ceguesa que el nacionalisme espanyol es nega a afrontar les conseqüències que 105 diputats catalans (sobre 135) desitgen una altra relació amb Espanya.

El catalanisme marca la vida política catalana des de començament del segle XX i avui la majoria –no tot– s’ha convertit –potser de manera provisional– al sobiranisme. I la gran batalla no és només la independència, sinó qui mana en el moviment. Primer va ser Francesc Cambó, després Francesc Macià el 1931 i Jordi Pujol després del 1980. Artur Mas també ho pretén però… El 2003 i el 2006 el PSC i l’esquerra li ho van impedir perquè manaven al Parlament. El 2010 no va aconseguir la majoria absoluta. El 2012 va perdre diputats i va haver de pactar amb ERC la consulta el 2014.

Parèntesi fallit

Ara –després del que ven com un gran triomf del 9-N–, Mas pretenia una llista única encapçalada per ell i que suposava posar entre parèntesis els partits durant 18 mesos. Després de dos mesos d’estira i arronsa, ha hagut d’admetre un mal acord amb un resistent Junqueras per a unes eleccions amb llistes separades al setembre, teòricament amb un full de ruta comú sobre el camí cap a la independència. Però el nou pacte unitari és menys ampli (no hi són ni ICV ni la CUP).

I fins al 27-S hi ha unes eleccions municipals en què CiU i ERC seran competidores, uns difícils pactes postelectorals (el candidat d’ERC de Barcelona no vol fer-lo amb Xavier Trias sinó amb l’esquerra) i la negociació del pretès full de ruta comú serà tan accidentada com una dura etapa de muntanya del Tour de França. Si és vaporosa, per no espantar els moderats, ERC es pot encabritar i si és dura, gairebé segur que Josep Antoni Duran Lleida muntarà llista pròpia. Mas no només hauria fracassat en l’opa sobre ERC, sinó que tindria una fuga democristiana (no forçosament de tota Unió).

Però Artur Mas –al qui ja moltes vegades s’ha donat per mort– sobreviu. Governarà amb pressupostos els mesos vinents mentre que la ruptura amb ERC hauria estat una dura agonia. I tampoc podia endarrerir més les eleccions perquè l’11 de setembre del 2015 es podia girar contra ell. Però governar de veritat, cosa que amb les finances de la Generalitat com estan exigeix una negociació fluida amb Madrid, será impossible en plena campanya per la independència. I Catalunya –com qualsevol país– necesita objectius estables i un ampli consens per empènyer cap a la sortida de la pitjor crisi econòmica des del 1929 i per cicatritzar les ferides socials provocades. No es pot permetre que, per interessos electorals i personals, el partit que la governa la sotmeti a una permanent cura d’agitació i inestabilitat.

Les plomes perdudes del president en la negociació amb Junqueras

Artur Mas és un polític consistent. Es posa objectius, els explica amb convicció i els lluita fins al final. Però s’equivoca i ha deixat plomes en l’arbitratge de l’ANC de la seva pugna amb Oriol Junqueras. Va pretendre imposar o remenar la llista electoral a ERC (cosa que no era de la seva competència) i al final ha hagut d’abdicar del seu poder institucional al pactar una data electoral amb ERC, l’ANC i Òmnium. Curiosa manera de manar.

Governar sense majoria parlamentària hauria estat una agonia, però la comissió Pujol pot ser el malson. ERC no el cobrirà gaire. No li interessa i a més cediria terreny a les CUP i Podem. I afirmar que anirà a la Comissió si el Parlament li ho demana frega el cinisme perquè CiU ho impedeix amb els seus vots. I Artur Mas va ser elegit a dit per Jordi Pujol i ha tingut de secretari general un dels seus fills, Oriol Pujol  Ferrusola, fins al juliol.

A Madrid diuen que les eleccions anticipades indiquen el fracàs d’Artur Mas. En part és cert. Però l’agitació permanent de Catalunya també es deu en bona mesura a la incapacitat de la dreta española per pactar un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya. No és només allò de l’Estatut, la relació entre els dos governs ha empitjorat des de la victòria electoral del PP a finals de l’any 2011.

Advertisements