La querella de les llistes, Josep Ramoneda, Ara, 24.06.15

La querella de les llistes

JOSEP RAMONEDA
ARA, 24.06.15

1. L’HOME. A Artur Mas no li escau el paper de víctima. Quan des de la solemnitat de la Sala Montserrat del Palau de la Generalitat diu que cal que se la “jugui al 100 per cent pel poble de Catalunya”, alguna cosa grinyola. Una entrevista sobre el moment excepcional que viu el país es va acabar convertint en una digressió del president sobre la seva figura i el seu destí. Si ell és el líder que ens ha de dur a la terra promesa, ¿com pot ser que transfereixi la responsabilitat de fer i liderar una llista a unes organitzacions de la societat civil? Artur Mas té un estil institucional —la manera de parlar, vestir i gesticular— que no es correspon amb aquesta renúncia “generosa” perquè ho arreglin altres. En tot cas, el president ha demostrat una gran capacitat per desconcertar el personal. A molts sectors, no només d’adversaris sinó també de gent pròxima de mentalitat conservadora, convençuda que Mas era dels seus, els costa entendre que el president sigui el líder de l’únic procés realment de ruptura que hi ha en curs a Espanya.

Els seus primers passos, un cop emancipat de la tutela de Pujol, van ser molt previsibles, molt convergents, per entendre’ns. I anava en aquesta línia elegir el pacte fiscal, d’ampli consens al país, com a eix de la reivindicació de més autogovern. Però tot va canviar a finals del 2012, quan l’11 de setembre va viure la primera de la sèrie de quatre mobilitzacions multitudinàries (tres 11-S i un 9-N) en clau independentista. Artur Mas va sorprendre responent al cop de porta de Rajoy sobre el pacte fiscal amb la convocatòria d’eleccions anticipades i amb el pas a una nova etapa: la del dret a decidir. Tanmateix, per aquells temps, a dreta i a esquerra, tant al món empresarial com al mediàtic i a l’opinió en general, se seguia sentint la mateixa cantarella (que duraria fins al 9-N): això acabarà com sempre, s’hauran d’asseure i entendre’s, hi ha límits que CiU no traspassarà mai, a l’hora de la veritat acabaran afluixant com han fet tota la vida, i altres jaculatòries que tots heu sentit un munió de vegades. Però Mas —amb un Madrid parapetat darrere la Constitució i sense res a oferir— des de llavors ha tirat pel dret, i ha deixat els que esperaven la frenada amb un pam de nas. Eleccions, acord pel dret a decidir, pregunta pactada, convocatòria de la consulta, 9-N malgrat la prohibició, proposta de llista única, full de ruta per les plebiscitàries, ruptura amb Unió i un govern de Convergència “unit per la independència”. La llei que deia que Convergència sempre torna a l’ordre ha quedat falsada. Deu ser que Convergència ja no existeix?

2. LA LLISTA. En aquesta carrera sense retorn, que alguns veuen com una immolació del president a l’altar del 27-S, Artur Mas està convençut que la carta guanyadora és la llista única. Va ser la seva proposta estrella en l’estela del 9-N i els altres partits sobiranistes van dir que no. Després va venir la llista no nata del president i ara la llista amb el president, delegada a organitzacions de la societat civil. La teoria és que la unitat fa bola de neu, genera adhesions dels esperits dubtosos i posa en marxa una espiral de silenci que redueix les veus de refús. Ho puc entendre com a estratègia defensiva del president per limitar les seves pèrdues, però no hi veig la virtualitat mobilitzadora. Els partidaris de la independència són massa diferents per estar còmodes en una sola llista. Junqueras ha introduït l’eix dreta/esquerra en el debat sobiranista amb la seva proposta d’Aliança per la República Catalana. Per què no? Si hi ha acord en l’objectiu, per què no s’hi pot arribar des de representativitats diverses? Per què s’ha d’obligar uns o altres a votar a qui no votarien mai? Aquest cop no hi ha ambigüitats. Qui voti qualsevol de les llistes on vagin Convergència, Esquerra o la CUP sap que vota independència. La diversitat suma. La llista Mas posa en un compromís l’ANC i Òmnium perquè els obliga a escollir entre el pare i la mare; és un atac directe a Esquerra Republicana que revela una lluita manifesta pel lideratge del procés; i no pot dissimular la voluntat de fer passar discretament Convergència a millor vida. Artur Mas està transmetent una imatge sacrificial que, més que aportar vitamines al procés, transmet sensació de final d’etapa.

Advertisements