“Volia ajudar la gent”, necrològica de Victòria Bertran, Gemma Saura, La Vanguardia, 22.12.16

“Volia ajudar la gent”

Necrològica de Victòria Bertran

GEMMA SAURA
LA VANGUARDIA, 22.12.16

Els que la coneixien expliquen que a Victòria Bertran no li agradava ser el centre d’atenció, que se sentia més còmoda en un segon pla. La seva trista mort, en mans del seu marit, el conegut periodista Alfons Quintà, que després es va suïcidar, ha fet saltar el seu nom als titulars dels diaris, mentre el seu entorn es pregunta amb dolor com no van saber veure el perill que l’ amenaçava a casa.

De 57 anys, Bertran era metgessa de família a l’ambulatori Montnegre, al barri barceloní de les Corts. Els seus companys, abatuts pel que ha passat, la recorden com una gran professional, sempre al dia dels últims protocols i avenços mèdics. “Si et sorgia algun dubte a la consulta, ella era la persona que havies d’anar a veure. Professionalment t’aportava molt”, afirma la doctora Joana Tena, col·lega i amiga des de fa anys. “També era molt reivindicativa i sabia com havia de defensar els seus drets, però no li agradava liderar”.

“Els seus pacients l’estimaven molt. Era molt dolça, els tractava amb molta sensibilitat”, explica la doctora Lola Lumbreras. “ La Victòria era una companya excel·lent, amb un gran sentit d’equip. Cada dia et venia a preguntar com estaves, si necessitaves res. Ens cuidava molt, i la trobarem molt a faltar”, diu, emocionat, un metge de l’ambulatori.

Oriünds de Balaguer (Lleida), els pares de Victòria Bertran regentaven una petita sastreria al barri de Sant Antoni, on vivia la família. Van tancar quan els va arribar l’edat de jubilació, ja que cap de les dues filles no va voler continuar amb el negoci. Per a la Victòria, la gran, la medicina va ser una vocació ben aviat. “Des que era petita deia que volia ser metgessa i ajudar la gent”, recorda la seva germana, l’Àngels. Estudiant brillant, es va treure la carrera al Clínic i aviat va començar a treballar com a metgessa de capçalera fent substitucions.

Després va entrar en un centre d’estètica, i allà, a finals dels anys vuitanta, va conèixer un pacient que es deia Alfons Quintà i que hi havia anat per perdre pes. Va sentir una gran atracció per aquell home setze anys més gran que ella, de personalitat irresistible, que la va seduir intel·lectualment.

Les amigues recorden l’admiració amb què la Victòria parlava de Quintà, mentre que elles veien un home difícil i un punt egòlatra que solia monopolitzar les converses. “Sempre m’havia pre­guntat què feia una dona tan intel·ligent amb un home així”, diu Lumbreras, que, amb el seu marit, va fer diversos viatges amb el matrimoni.

Era una dona poc donada a la vida social. No tranuitava i es llevava a les sis per esmorzar tranquil·lament seguint les notícies. Apareixia a l’ambulatori xarrupant un cafè, i en portava un altre per a la infermera. Viatgera empedreïda, feia una vida molt sana. “Li agradava anar al gimnàs, la bicicleta, passejar. I menjar amanides”, recorda Joana Tena. “Jo li deia de broma: ‘ Noia, sembles una monja’. Perquè la seva vida era anar de casa a la feina”, afirma Lumbreras.

Vivia lliurada a la medicina i al seu marit, que cuidava amb cura. Amb el mateix afecte es va ocupar del seu pare fins que va morir, i ara ho feia amb la seva mare, que té una demència senil. Molt familiar, no es va desenganxar dels seus pares malgrat l’agra relació que Alfons Quintà hi mantenia.

Extremadament reservada, Bertran va confiar a comptades persones els seus problemes conjugals. A l’ambulatori gairebé ningú no sabia que al setembre havia deixat el seu marit i se n’havia anat a viure amb la germana. Però la separació va durar poc. Quintà va tenir una endocarditis i va haver de ser operat d’urgència. Ella no va dubtar: va córrer al seu costat a cuidar-lo. Fins i tot va agafar la baixa per acompanyar-lo durant la llarga hospitalització. “Va estar més de quaranta dies ingressat, i no se’n va separar. Dia i nit. La vaig anar a veure, i estava consumida. Vam sortir de l’habitació un moment i em va dir que no podia més. Em vaig pensar que es referia a l’esgotament físic, però ara em pregunto si em va voler dir alguna cosa”, apunta la doctora Lumbreras.

Quan va sortir de l’hospital, va tornar a casa amb ell. “Em va dir que, si li passés alguna cosa, no s’ho perdonaria mai, que fins que no estigués bé del tot no el dei­xaria”, diu la seva germana i gran confident, que insisteix que no li va parlar mai de maltractaments i que no tenia por del seu marit. Després de Nadal, va dir a una amiga, marxaria de casa.

Quan dilluns la doctora Bertran, sempre formal, no es va presentar a la feina i no va avisar ni va respondre a les trucades, els companys de seguida van saber que havia passat alguna cosa.

Anuncis